Barraques de pedra seca

Entre els elements amb interès etnològic destaquen les barraques de pedra seca, de pagès o de vinya, les quals es troben distribuïdes per tot el terme municipal. En resten, més o menys ben conservades, quaranta.

Barraca de pedra seca de Cal Trencarroques

Les barraques es construïen amb pedres irregulars que es falcaven amb altres pedres de mides més petites, amb reble per omplir els buits del mur, generalment unides en sec (pedra seca) i, en ocasions, amb fang. D'aquest tipus d'edificacions en destaca la tècnica constructiva de la coberta, realitzada amb el que es coneix com a falsa cúpula. Consisteix a col·locar fileres de pedres, generalment planes, que van sobrevolant cap a l'interior fins a tancar-la completament. Un cop acabada la volta, es tanca amb una llosa plana, es cobreix exteriorment amb pedres petites i un bon gruix de terra convenientment piconada en la qual s'acostuma a plantar un tipus d'atzavara o el lliri blau. Aquestes plantes tenen la missió d'evitar filtracions d'aigua a l'interior de la barraca i l'erosió causada per la pluja i el vent, ja que creen una atapeïda xarxa de petites arrels que premen la capa terrosa. En alguns casos s'observa que a la terra s'hi afegia cendra, per tal d'impermeabilitzar encara més la coberta.

Aquest tipus de tècnica constructiva tan elemental es remunta a l'època neolítica i s'ha utilitzat fins al primer terç del segle XX. La falsa cúpula es documenta ja a les tombes reials de Mesopotàmia i al tresor d'Atreu de Micenes. A Catalunya, alguns autors situen la construcció de les primeres barraques al segle IX, a la conca del riu Gaià. A la comarca del Penedès, sembla que es comencen a construir coincidint amb l'expansió del conreu de la vinya durant el segle XVIII i, sobretot, durant el segle XIX. Es talen boscos d'alzinars per fer terrasses a les muntanyes i aprofitar fins al darrer racó de terra. És sobretot a finals d'aquest segle, quan la fil·loxera comença a atacar les vinyes franceses, i, uns anys més tard, va arribar a les nostres terres, afectant totes les vinyes, excepte les més properes a la platja, que eren les que produïen vi de menys qualitat. Això va esdevenir així pel fet que la fil·loxera és un àcar que es desplaça fent túnels per sota terra i a les zones arenoses no pot progressar. L'abandonament de les vinyes fa que el bosc torni a guanyar terreny, però ara es tracta d'un bosc de pi, arbre que es reprodueix més ràpidament que les alzines, restant aquestes en zones marginals.

Altres indrets de la Mediterrània on es troben barraques construïdes amb la mateixa tècnica són Còrsega, Sardenya o Creta. A Catalunya es troben a comarques on es cultiva la vinya, com al Tarragonès, l'Alt i el Baix Camp, la Terra Alta, el Bages, l'Anoia, la Conca de Barberà i les Garrigues, entre d'altres. Actualment hi ha un interès creixent en relació amb el món de les edificacions rurals fetes amb pedra seca. En moltes comarques catalanes hi ha persones, tant a nivell individual com col·lectiu, dedicades a l'estudi i a la catalogació d'aquest tipus d'obres arquitectòniques. Això ha fet que es generés molta bibliografia sobre l'edificació amb pedra seca, no sols a Catalunya, sinó també a d'altres parts d'Europa.