El segle XX

El segle XX representa a Calafell el creixement del nucli de la Platja gràcies a l'augment de la pesca. Si bé als segles anteriors es produeix un degoteig constant de nova població dedicada a la captura del peix, el 1902 ha assolit prou força com perquè els pescadors creïn una agrupació per tal de socorres mútuament en cas de malalties o accidents. Aquesta associació serà l'embrió de la futura Confraria de pescadors.

Al mateix temps, la Platja comença a tenir una forta anomenada com a lloc d'estiueig per la bondat de la seva climatologia i les propietats de l'aigua de mar, que és molt iodada. A aquest fet contribuí, sens dubte, la instal·lació el 1922 de les colònies de Vilamar, un projecte de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona. Consistia en unes vacances d'estiu per a infants, amb un doble objectiu. D'una banda es pretenia complementar l'acció educativa de l'escola amb la formació a l'aire lliure. De l'altra, es volia aprofitar l'acció profilàctica dels recursos naturals de Calafell (el sol i l'aigua de mar) per a la recuperació o prevenció contra la tuberculosi, malaltia molt corrent dels infants de l'època. Les colònies es van instal·lar a la platja, a prop de l'estació de ferrocarril, enmig d'una pineda. S'aprofitaren els mòduls de l'exposició de Barcelona de 1888 com a dormitoris, cuines, menjadors...

La burgesia barcelonina també va començar a fixar segones residències a Calafell. Alguns construïren xalets noucentistes, seguint un dels estils imperants al primer quart de segle. Altres adquiriren algunes botigues de pescadors i les reformaren. Aquest és el cas dels Barral, la casa dels quals ha estat convertida en el Museu Casa Barral. Aquest creixement urbanístic del sector marítim va obligar a dissenyar urbanísticament el sector marítim de Calafell. Es crea l'eixample de la platja.

Aquest inici de prosperitat es veié truncat per l'esclat de la Guerra Civil. A Calafell aquest conflicte va comportar, a part de l'enviament d'alguns joves al front, patir un seguit de bombardejos per part de l'aviació nacional, sobretot a l'estació del ferrocarril, però també al nucli de la Platja. Es construïren alguns refugis particulars, búnquers a la sorra i bateries de costa. Avui en dia encara sobreviuen alguns barracons que allotjaven una guarnició republicana, prop de la urbanització de Bellamar, i es conserva el topònim de les trinxeres en record d'aquestes instal·lacions excavades pels soldats.

La represa després de la guerra va ser llarga i lenta. Amb tot, neix un projecte pioner d'urbanització: la ciutat-jardí de Segur, una iniciativa de les propietàries de l'antiga quadra vinculada al castell de Cubelles, juntament amb els seus marits. Això va provocar que els 36 rabassaires de Calafell que conreaven terres a Segur, les haguessin d'abandonar.

A partir dels anys 50, el turisme esdevé l'activitat principal al voltant de la qual gira l'economia calafellenca. També és el moment en que es produeix l'arribada massiva d'emigrants provinents, sobretot, d'Andalusia i que s'instal·len, majoritàriament, pel nou barri que va creixent al voltant de cal Bolavà. A la platja es construeix l'església de Sant Pere, per absorbir la creixent població i als estiuejants. Pel mateix motiu, a Segur de Calafell, els anys setanta s'edifica l'església de l'Assumpció.

La parcel·lació del territori, sobretot a Segur, va fer créixer el nombre de xalets i edificacions, alguns d'ells projectats per arquitectes de renom. El sector de l'oci també prospera, i s'obren nombrosos locals i establiments destinats a satisfer les necessitats dels visitants. Entre aquests destaca la discoteca Louie Vega, el disseny de la qual ha estat reconegut amb l'obtenció d'un premi FAD d'arquitectura.