Eixample de la Platja

Al barri de la Platja es van anar formant al llarg del segle XIX dos únics carrers: la vorera que separava les botigues de davant de mar del sorral i el que després serà el carrer de Sant Pere, que enllaçava amb el camí que baixava del poble. A partir d'aquestes dues primeres vies de circulació, els propietaris de les finques de la Platja començaren a construir obres de nova planta i a tancar patis i horts.

El procés va anar estretament lligat amb la progressiva millora de la qualitat ambiental de la zona produïda per un procés de terraplenament d'una àrea endèmica d'aiguamolls. El 1921, els mateixos veïns de la Platja sol·licitaren formalment l'obertura de carrers perpendiculars al carrer de la Platja. L'Ajuntament es veié desbordat i el 1922 acordà encarregar la confecció urgent d'un pla parcial que tracés de manera raonada els nous carrers d'aquella "creciente barriada".

Plànol del eixample de la Platja de Calafell

D'aquesta manera, el 1925 l'arquitecte Eugeni Duran, que feia de mestre a la Platja, va presentar un pla urbanístic que integrava els carrers que, de forma espontània, s’anaven intuint, com el del Carme, Montserrat, Monturiol i Àngel Guimerà. El pla de Duran, entre d'altres coses, allargava tots els carrers mig oberts i batejats fins a la via. A més, traçava la línia del carrer de Vilamar fins a l'Estany, fet que va comportar que es dividissin sense contemplacions nombrosos patis i finques, provocant expropiacions.

La zona de llevant, que es trobava menys desenvolupada urbanísticament, va acollir els primers xalets d'estiuejants del nucli de la platja. La presència del Sanatori Marítim de Sant Joan de Déu i de les colònies de Vilamar, instaurades per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1922 a una pineda vora el mar, coneguda amb el nom de pins del Llagostera, varen donar a la platja de Calafell un prestigi que va atraure famílies benestants. La proximitat de l'estació del ferrocarril també va ajudar a la presència d'aquests primers estiuejants.

En aquest pla encara no hi apareixia el carrer del pintor Mir ni el de l'Estany, que es van obrir el 1930, ni tampoc el passatge de Sant Antoni (obert el 1948) i el carrer de Jacint Verdaguer (a començament dels anys seixanta).