Nucli històric

El nucli històric es troba a redós del castell de la Santa Creu. Amb l'expulsió dels camperols de dalt el turó del castell el segle XII comença a formar-se el que amb el temps esdevindrà el nucli històric de Calafell. Aprofitant la mateixa roca es comença la construcció de cases troglodítiques al peu mateix del castell. Amb poc temps queden conformats els carrers de les Penyes i el carrer Major. Fins el segle XVII aquests varen ser els únics carrers existents.

El carrer Major, al nucli històric de Calafell

El lloc és documentat el 999 quan l'espluga de Calafell era el límit occidental d'unes terres que els comtes Ramon Borrell i Ermessenda van vendre a Gombau de Besora. Les terres de Calafell eren aleshores del terme de Castellet, cosa que fou la base d'un plet entre Bernat Otger, senyor de Castellet i l'abat de Sant Cugat que posseïa Santa Oliva, El 1076, Rotllan Bernat, fill de Bernat Otger, vengué la meitat del terme de Castellet a Ramon Berenguer I, i en la venda quedaven compresos el castell i l'església de Calafell.

A banda dels habitatges, destaca a la zona nord-est la presència d'un conjunt de cinquanta sitges medievals i restes de l'antic cementiri altmedieval pertanyents a la sagrera que es trobava al voltant de l'església del castell. Algunes cases del carrer Major conserven, al seu interior, arcades gòtiques que fan pressuposar que la seva construcció es dugué a terme als segles XIV-XV. També es conserva, poc modificat l'antic edifici del delme, lloc on anaven els pagesos calafellencs a pagar les contribucions en forma de percentatge de la collita.

El primer fogatjament conegut que fa referència a Calafell (1358) registrà 44 focs, el de 1376 n'enregistrà 45 que pertanyien als Castellbisbal. La majoria d'aquests focs es trobaven al voltant del castell. Aquesta família, endeutada, va vendre els seus drets jurisdiccionals a la Corona. Foren adquirits per Guerau de Palou. Els Palou varen ser una família ben posicionada que va anar perdent influència a la cort amb el temps. A finals del segle XV es produeix una disputa entre els camperols i el noble Galcerà Dezlor de Palou, ja que aquells pagaven una catorzena part de la collita al senyor, i aquest reclamava que la paraula delme significava la desena part. Finalment va haver d'arbitrar el rei Ferran, el qual a Vilafranca va fer signar a ambdues parts una Concòrdia que no va acabar de deixar satisfet a ningú.

Cap al 1553, degut a la pesta, la població havia decaigut molt, i només es registren 21 focs. La Guerra dels Segadors va arribar a Calafell, on les forces franceses al servei de les institucions catalanes acantonades a Vilanova, posen les seves guardes avançades (Casalot del Viola). Durant aquest conflicte, el poble és saquejat i el castell enderrocat. Posteriorment, durant la segona meitat del segle XVII, es dugué a terme una remodelació del nucli històric que li confereix, amb molt poques variacions, l'aspecte amb el que ha arribat fins a l'actualitat. El conjunt de sitges, aixi com altres cinc que s'han descobert a la plaça del Trinquet varen ser omplertes de runa. Per altra banda, s'obre el carrer de l'Aire, que passa per l'antic camp de sitges. També s'engrandeixen algunes de les cases del carrer de les Penyes, mentre que altres són enrunades per poder fer el carrer més ample. D'aquesta manera el nucli adquireix la fesomia que presenta actualment.

Al llarg del segle XVIII es construeixen noves cases, que s'articulen al llarg del carrer de l'Aire. Moltes d'elles encara conserven una bona part dels seus fonaments. Aquestes construccions presenten alguns dels elements típics del moment en que van ser construïdes: els cups per fer vi, fruit de la febre que va assolar la zona, primer al llarg del segle XVIII amb la fabricació d'aiguardents i, posteriorment, al segle XIX, abans de l'arribada de la fil·loxera. Es poden contemplar les restes de dos cups amb sistemes diferents per extreure el vi. Un és un cup que s'havia de buidar per dalt amb galledes, i l'altre és un cup de raig.

També al segle XVIII es va empedrar la part del carrer Major a l'indret on es troba amb el carrer de les Penyes. Es tracta d'un punt amb una forta pendent i, segurament, per evitar les esllavissades els dies de molta pluja es va empedrar amb còdols. Sembla, però, que sota aquest paviment ja n'existia un altre amb anterioritat. El darrer empedrat es perllonga fins dalt el castell, en aquest cas combinat amb unes escales centrals.