Edat mitjana

Calafell té un dels pocs castells medievals excavat totalment; a partir del registre arqueològic es pot seguir molt bé el pas d'un llogarret a un castell feudal. No està clar que Calafell s’alcés sobre instal·lacions precedents. L'absència de restes islàmiques clares no descarta una possible ocupació andalusí, o sota control andalusí, de l'indret. En principi, la toponímia fa pensar en una presència andalusina que actualment encara no es pot demostrar. El turó va ser ocupat a finals del segle X. A un extrem de la zona superior sembla que es va aixecar un mur de maçoneria, de forma circular, amb el suport de puntals de fusta, que protegia una cisterna. Aquest deuria ser el punt més fort. A l'altre extrem, s'erigí una església preromànica, probablement de tapial i amb coberta de fusta, al voltant de la qual s'obria una sagrera amb tombes antropomorfes.

Posteriorment, durant el segle XI, aquesta església va ser substituïda per una altra de romànica (llombarda) que seguia, quasi exactament, el mateix perímetre. La zona intermèdia, entre la fortificació i l'església, va estar ocupada per cabanes de camperols, de les quals es conserven els forats de pal i algunes sitges. El nombre de cabanes va augmentar amb el temps i varen anar ocupant en cascada la falda de la muntanya.

Al segle XI, la primera fortificació va ser substituïda per un recinte de pedra més sòlid, i durant el segle XII els camperols varen ser expulsats del cim. El castell es va estendre amb nous murs i el recinte va incorporar l'església romànica. Aquesta evolució fa pensar molt en el procés social i polític de la Marca; el que va començar com una iniciativa de camperols lliures amb suport nobiliari va acabar amb una feudalització del territori.

Per la documentació de finals del segle X i de l'XI existent als arxius es pot deduir que les terres pantanoses de la costa penedesenca comencen a ser objecte de baralles, repartiments, compres i vendes per part de l'oligarquia del país.

La primera notícia documental de Calafell és de l'any 999. En una delimitació de terres es parla de la spelunqua quod est in Kalafell, és a dir, la cova que està a Calafell. Després d'aquesta referència, el kastrum Kalafell (castell de Calafell) apareix esporàdicament a la documentació del segle XI, sobretot als litigis, l'any 1037, entre Bernat Otger, senyor de Castellet, i l'abadia de Sant Cugat del Vallès. L'un i l'altre es disputaven el domini de la terra i dels estanys.

Fou precisament la noblesa la que va transformar aquest enclau en una potent fortificació. A partir d’un document de l’any 1044 es va establir el límit del kastrum de Calafell, el qual, amb poques variacions, coincideix amb el terme municipal actual. A partir d’aquest document sabem que el castell va pertànyer a la família dels Otger (Odegarii), la qual fou la que propicià, pel que es desprèn dels resultats de les excavacions arqueològiques, el desallotjament dels camperols de la part alta del turó. Les antigues cabanes varen ser incendiades i, conseqüentment, abandonades. Els pagesos desallotjats del cim del turó s’instal·len a la vessant sud del mateix, començant així a formar-se el nucli històric de Calafell

És durant aquest període, entre els segles XI i XV, quan es construeix el camp de sitges (més de cinquanta) que es troben a l’exterior del castell, a la vessant nord del turó, ja que la noblesa mentre adquiria nous territoris els intentava treure el màxim profit com a explotació agrària.

La situació de les sitges al voltant de l’església, així com la presència del cementiri, fan pensar que es tracta d’una sagrera, ja que en aquestes instal·lacions sempre s’hi troba la rectoria, amb graners i cellers, formats gairebé sempre per sitges. Per aquest motiu se les anomena moltes vegades celleres. La cellera va esdevenir un sistema de control i domini de la pagesia, jugant el paper d’un lloc central que controlen els senyors.

Una idea dels impostos que pagaven els pagesos de Calafell ens la dóna la concòrdia que aquests van signar el 1486 a Vilafranca del Penedès amb el senyor del castell Galzeran de Palou. Els Palou reclamaven uns delmes mai cobrats pels senyors de Calafell. Al·legaven que la paraula “delme” volia dir la desena part, i reclamava el cobrament de la desena part de la collita. També volia recaptar delme de tots els fruits , així com de les garrofes, olives, animals, formatges... Els pagesos estaven pagant una catorzena part de la collita dels cereals, però no dels arbres fruiters. En aquesta concòrdia els pagesos calafellencs van haver de cedir molt perquè desitjan la quietut e tota pau.

La concòrdia de Vilafranca va suposar la pèrdua per part dels senyors de bona part del control del territori i de la producció agrícola. El rei Ferran II va establir la universitat o comú de Calafell, organisme pel qual els pagesos passaven a tenir el control efectiu de la producció agrícola, tot i que havien de continuar pagant els censos.

A l’edat mitjana sorgeix un llogarret, situat a uns 4 quilòmetres del nucli de Calafell, i que es desenvoluparà formant part del terme. Es tracta de Montpaó.

Pel que fa a Segur, al llarg de tota l’edat mitjana i més tard, fins a la delimitació de les províncies actuals al segle XIX, formava, com Cunit, part del terme del castell de Cubelles. La presència d’una torre fortificada i els seus annexes fan que el lloc sigui considerat un indret segur (la documentació l’anomena castri securis=castell segur) i d’aquí el seu nom. Actualment només es conserva la petita església de Sant Miquel.